Schopenhauer dijo que para poder leer lo bueno, hay que aprender a no leer. Cada año las editoriales nos muestran cuáles son los escritores del momento que hay que tener en cuenta, cuál es el último best-seller que tienes que leer para parecer cool y poder manterer conversaciones intelectualoides con tus allegados entre la de Cristiano Ronaldo y la del i-phone 3000. Todo perfecto para esta rueda consumista de ocio de masas que lubrica los roces humanos en nuestras vidas. Ojo pero, si tienes la ambición de una vida que vaya un poco más allá de los clichés publicitarios, porque entonces la frase de Schopenhauer nos cae como una losa encima. ¿Y qué es lo bueno? Ah amigos, está escrito entre líneas. Bukowski por su parte, nos informó de que hay que saber cuando parar de escribir, y he aquí el dilema al que se encuentra cualquiera con aspiraciones en esto de la escritura: el dilema de la profesionalidad. ¿Quieres vivir de la escritura? ¿O quieres vivir para escribir? Si quieres vivir de la escritura, tienes que sacarte la carrera de periodismo o Historia, entrar a trabajar en una editorial importante(grupo mediático poderoso) y empezar a hacer relaciones sociales con quien corta el bacalao. La historia que tengas da igual, porque las editoriales ya tienen “negros” que se encargarán de que salga aceptable. Tú solo tendrás que sonreír ante las cámaras y firmar de vez en cuando, dos cosas indispensables para que tu jefe pueda vender el producto de márketing que acaba de crear. Y seguramente ganarás pasta, fama, saldrás por la tele… Bukowski, que será un borracho, peró también era un tio coherente consigo mismo, se salió del mundo editorial al oler el tufo de los guaperas que pasaban por escritores… Tuvo éxito en avanzada edad, sin quererlo, porque simplemente era bueno, y había vivido lo suficiente.

Recordatorio para Sant Jordi: no leer, no escribir.

Encara no havia après a afeitar-me el bigoti, quan vaig veure per primera vegada els teus tics mentre parlaves amb el gran Mikimoto. A la classe de literatura catalana de l’institut, estaves a la llista d’autors recomanats per a les lectures obligatòries, i vaig elegir un llibre teu, que la veritat, em va deixar bastant indiferent. Relats disconexes dels que era dificil trobar-lis el significat. Ara et dediques a escriure una tira cada dia a La Vanguardia per a que la gent pugui llegir algo amicable entre corrupcions polítiques, guerra a l’orient mitg i la pujada de l’euríbor, que també em sol deixar indiferent, això quan agafo el valor de llegir el panflet de propaganda que és La Vanguardia, que suposo deu pagar bastant bé pels seus serveis. Recent-ment vaig tornar a agafar un llibre teu, Mil Cretins(llibre deixat que no vaig pagar), per intentar revisar les meves opinions sobre “un dels millors escriptors en llengua catalana de l’actualitat”. Amb un parell d’historiètes en vaig tindre prou per a donar-me compte de qui era el cretí que feia cap i cua el títol. En una historieta criticaves als escriptors de novel·la que escrivien i escrivien sense dir res, com si tu amb els teus relats, pel simple fet de ser curts, poguessis transmetre quelcom. Lo més trist del assumpte és que es barreja la política amb la llengua i l’art, en una terra que tots dos coneixem molt bé que es diu Catalunya. Ser la primera generació d’escriptors post-franquistes catalans suposo que era fàcil. La prohibició de l’ús de la llengua havia deixat un buit de quaranta anys, que amb la democràcia s’havia d’omplir com fós. Pero avuí a la teva tira banal m’has informat de que una editorial, per celebrar i promocionar a Ramon Llull, contractaràn un actor que es disfressarà de Llull i signarà llibres a les paradetes de Sant Jordi, i sense voler-ho m’has resolt el meu conflicte amb la perafernalia superficial del màrketing editorial. Jo sempre m’he sentit atret pels autors morts, i per això no entenia quina gràcia te el fet de posseïr un llibre signat. Qui escriu, escriu en el text que conforma l’obra, i això queda per molts anys, per a qui ho pugui apreciar. Ara espero amb ansia el dia que un actor em pugui signar els meus llibres de Hemingway, Joyce, o Conrad…