Quim Monzó

Encara no havia après a afeitar-me el bigoti, quan vaig veure per primera vegada els teus tics mentre parlaves amb el gran Mikimoto. A la classe de literatura catalana de l’institut, estaves a la llista d’autors recomanats per a les lectures obligatòries, i vaig elegir un llibre teu, que la veritat, em va deixar bastant indiferent. Relats disconexes dels que era dificil trobar-lis el significat. Ara et dediques a escriure una tira cada dia a La Vanguardia per a que la gent pugui llegir algo amicable entre corrupcions polítiques, guerra a l’orient mitg i la pujada de l’euríbor, que també em sol deixar indiferent, això quan agafo el valor de llegir el panflet de propaganda que és La Vanguardia, que suposo deu pagar bastant bé pels seus serveis. Recent-ment vaig tornar a agafar un llibre teu, Mil Cretins(llibre deixat que no vaig pagar), per intentar revisar les meves opinions sobre “un dels millors escriptors en llengua catalana de l’actualitat”. Amb un parell d’historiètes en vaig tindre prou per a donar-me compte de qui era el cretí que feia cap i cua el títol. En una historieta criticaves als escriptors de novel·la que escrivien i escrivien sense dir res, com si tu amb els teus relats, pel simple fet de ser curts, poguessis transmetre quelcom. Lo més trist del assumpte és que es barreja la política amb la llengua i l’art, en una terra que tots dos coneixem molt bé que es diu Catalunya. Ser la primera generació d’escriptors post-franquistes catalans suposo que era fàcil. La prohibició de l’ús de la llengua havia deixat un buit de quaranta anys, que amb la democràcia s’havia d’omplir com fós. Pero avuí a la teva tira banal m’has informat de que una editorial, per celebrar i promocionar a Ramon Llull, contractaràn un actor que es disfressarà de Llull i signarà llibres a les paradetes de Sant Jordi, i sense voler-ho m’has resolt el meu conflicte amb la perafernalia superficial del màrketing editorial. Jo sempre m’he sentit atret pels autors morts, i per això no entenia quina gràcia te el fet de posseïr un llibre signat. Qui escriu, escriu en el text que conforma l’obra, i això queda per molts anys, per a qui ho pugui apreciar. Ara espero amb ansia el dia que un actor em pugui signar els meus llibres de Hemingway, Joyce, o Conrad…

Publicado el 20/04/2016 en Uncategorized. Añade a favoritos el enlace permanente. Deja un comentario.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: